Nire anaia hil da, eta sentitzen dut nire barrutik zati bat joan dela harekin. Ez dakit nola jasaten den hau, nola jarraitzen den arnasten mundua isiltasun eta hotz handian bihurtzen denean. Baina hemen nago, idazten, hitzak baino gehiago delako; oroimena da, maitasuna da, justizia da, izugarri, handiak eta zuzenak izan zirenentzat. Batzuek esango dute “idaztea laguntzen dit”. Ez. Ez dut niretzat idazten. Beretzat idazten dut, nire familiarentzako, merezi duen guztia gogoratzeko. Nire anaia jauna zen, zintzoa, ona, distiratsua, matematikan doktorea, eta, batez ere, generosoa. Gaur egun, hitz horiek txikiak dirudite hain handia zenari. Bai, duela bi urte baino gutxiago ama galdu nuen. Orain nire anaia joan zaigu. Eta hala ere, apurtuta, erdi hilda sentitzen banaiz ere, hemen nago, letra batuak jasotzen, mundu bat deseginda dagoen bezala. Idazten jarraitzen dut, beste ezer ezin dudalako. Berriz ere, aire pixka bat geratzen bada, kontatuko dut, erregistratuko dut, gogoratuko dut. Ez luke inoiz uzteko utziko. Ez ninduke inoiz utziko makurtzen, mina eta bizitza artean arrastaka ibiltzen. Beti aurrera bultzatzen zuen, beti eusten zuen, beti onena espero zuen niretzat; ez luke jasango ni hau bezalako egoeran ikustea. Eta agian horregatik idazten dut: ez uzteko traizion, ez amore emateko, nahiz eta orain itzaletan ibili. Ez luke inoiz utziko irratiari, musikari edo kronikei uzteko, beti jakin izan dugu nor garen, norengandik ikasi dugun eta zergatik borrokatu dugun. Bere indarrak eta argitasunak, berak bezalakoak, gaur niretzat bultzada dira, idazten jarraitzeko, kontatzen jarraitzeko, ez amore emateko, nahiz eta apurtuta sentitzen naizen. Gizon zuzen bat zen, guztion onena nahi zuena, autoritarismoa eta faxismoa gorrotatzen zuena. Hori dela eta, hau ez da nire anaiari omenaldi bakarra; gure irakaskuntzen, gure izaeraren eta gure herriaren ondarea jarraitzeko deia ere bada. Idaztea gure bizirik dagoen oroimena da, eta hori inork ezin du lapurtu. Aire pixka bat geratzen den bitartean idazten jarraituko dut. Oroimena ere maitasun ekintza bat delako. Eta hau, mina beteta badago ere, nirea izaten jarraitzen du. Agur eta ohore. Maite zaitut, Javi

El meu germà ha mort i sento que una part de mi ha anat amb ell. No sé com suportar això, com seguir respirant quan el món es converteix en un gran silenci i fred. Però estic aquí, escrivint, perquè és més que paraules; és memòria, és amor, és justícia, per als qui van ser grans, grans i justos. Alguns diran que "escriure m'ajuda". no, no escric per mi. Escric per ella, per a la meva família, per recordar tot el que val. El meu germà era un cavaller, honest, bo, brillant, doctorat en matemàtiques i sobretot generós. Avui, aquestes paraules semblen petites per al que era tan gran. Sí, vaig perdre la meva mare fa menys de dos anys. Ara el meu germà ha marxat. I tanmateix, trencat, encara que em senti mig mort, aquí estic, recollint les cartes juntes, com un món que s'esfondra. Continuo escrivint perquè no puc fer res més. De nou, si queda una mica d'aire, comptaré, gravaré, recordaré. Ell mai et deixaria renunciar. Mai em deixaria inclinar-me, arrossegant-me entre el dolor i la vida. Sempre em va empènyer endavant, sempre em va donar suport, sempre va esperar el millor per a mi; no suportaria veure'm en un estat com aquest. I potser per això escric: per no trair-lo, per no rendir-se, encara que ara camini a l'ombra.Mai abandonaria la ràdio, la música o les cròniques, sempre hem sabut qui som, de qui hem après i per què hem lluitat. La seva força i claredat, com ell, són un estímul per a mi avui, per seguir escrivint, per seguir explicant, per no rendir-me, encara que em senti trencat. Era un home heterosexual que volia el millor per a tothom, que odiava l'autoritarisme i el feixisme. Per tant, aquest no és l'únic homenatge al meu germà; també és una crida a continuar el llegat dels nostres ensenyaments, del nostre caràcter i de la nostra gent. L'escriptura és la nostra memòria viva, que ningú pot robar. Continuaré escrivint mentre quedi una mica d'aire. Perquè la memòria també és un acte d'amor. I això, encara que ple de dolor, segueix sent meu. Adéu i honor. T'estimo, Javi